Noi penjat de noia fora del seu abast en un institut de Massachusetts on
les feromones embruten l'aire, l'equip de bàsquet està a un partit de guanyar
el campionat inter-escolar i tots els d'últim curs estan pendents de les seves
sol·licituds a les millors universitats del país. Situació i argument repetit
fins a la sacietat, penses, mentre veus passar escena rere escena assegut al
sofà de la sala. Ho fas amb menyspreu? Molts sí. Altres s'empassen la
pel·lícula, perquè la reformulació d'aquest producte de comèdia, regurgitada mil
cops per la indústria de Hollywood, els resulta una obre-fàcil de riallades.
Perquè això és el que esperen del llargmetratge: acudits, alguns més grollers
que altres, enquadrats en una història més o menys versemblant. Entreteniment,
una bona estona. Més o menys el mateix que els antics grecs i romans quan
acudien al teatre. Per a ells que la trama fos predictible tampoc era un
problema. Tampoc que, sobretot a partir de Menandre i, per tant els dos autors
llatins, als quals més va influenciar, Plaute i Terenci, les històries se
sustenten amb una limitada tropa de personatges estereotipats. De fet sembla
que la repetició d'arguments i arquetips és una cosa tan típic al llarg de la
història del teatre que s'ha anat actualitzant amb el pas del temps i que ha
traspassat els límits de la gran pantalla. I per a mostra, uns botons.
PERSONATGES
No són copy-pastes, però trobem alguns paral·lelismes entre els personatges
tradicionals de la Nova Comèdia Grega i els que en el nostre televisor es
barallen per portar a Peggy Sue al ball:
El miles gloriosus, el soldat
fanfarró, apareix en les comèdies de l’antiguitat com el pressuposat guanyador
de mil batalles en les més cruentes guerres i acompanyat pel paràsit, que
enalteix la seva ja de per si alta autoestima. La relació que manté aquest
llepaculs amb el petulant militar és perfectament equiparable a la del capità
de futbol de la comèdia adolescent amb qualsevol dels amics que li van al darrera.
La companya per antonomàsia de l’atleta sol ser, en aquests casos,
l'animadora de l'equip o la noia més popular de l'institut. A no ser que
compleixi amb les dues característiques, la qual cosa sol ser bastant probable
si la pel·lícula vol satisfer els clixés a peu de la lletra. La bellesa en
qüestió és en les comèdies grecollatines la cortesana, que té enlluernat tant
al miles com a l’adulescens, el jovenet tímid que acaba de sortir de la pubertat. Que
pobre adulescens! Està tant pres per
ella, però amb tan poques habilitats per acostar-s'hi... Per això necessita l'ajuda
del murri i astut esclau, al qual promet la llibertat si amb els seus
estratagemes aconsegueix l'amor de la noia. Més o menys el mateix que
l'adolescent de les pel·lícules dels noranta, encara que en aquest cas l'únic
premi de l'amic sortit era una mica de diversió ficant en embolics al seu
col·lega. Aquests amics que comparteixen correries amb el personatge principal
de l'obra, també estan en les comèdies antigues, però solen ser secundaris.
El personatge clàssic que pot ser més difícil de quadrar en el repertori
actual és l’hetera, una jove d'origen desconegut que ha estat venuda com “esclava”.
Posteriorment es descobreix la seva veritable identitat i se li acaba retornant
la ciutadania.
Els personatges secundaris tampoc canvien massa. Persones de l'entorn amb
els que mantenen vincles, com l'amiga confident de la cortesana / animadora
–guapa ; o la dida de la jove, que té cura d'ella, que l'aconsella i l'anima en
els seus mals moments.
L’origen d’aquestes coincidències es pot trobar en què la comèdia de
Menandre tracta tipus corrents de la burgesia. Burgesia que, per una banda, està
sorgint com a nova classe en l'Atenes hel·lenística, i que, per l’altra, s’
identifica amb la classe mitjana, classe acomodada a la què cada cop arriben
més ciutadans.
ARGUMENTS
Els personatges de comèdia realista, de vida diària, es relacionen
mitjançant una sèrie d’embolics i troques motivades per amors, malentesos i, ah,
molt alcohol i farres. Ens sona tant això que en les comèdies d'institut
nord-americanes s'aprofiti un viatge dels pares perquè els fills muntin la
gresca! Els exemples podrien anar des del clàssic Desmadre a la americana fins a Supersalidos,
aquesta superposició de divertidíssims i inversemblants actes il·legals
perpetuats per l’adulescens (Michael
Cera) i els seus companys en zel per arribar a la festa de la noia maca. Aquest
argument apareix en pel·lícules i sèries i pot ser des l'excusa d'una escena
fins a la columna vertebral de tota la història. El que és més sorprenent és
que a la Mostellaria de Plaute,
Filólaques tampoc desaprofita la partida del seu progenitor, que en aquest
tipus de comèdies es diu normalment senex
(o sigui, "vell") per muntar una festa com Zeus mana i, de pas ,
dilapidar la hisenda paterna.
Fer-se passar per un altre sexe per aconseguir rialles tampoc és una cosa
nova. Si en Ella és el noi Amanda
Bynes es fa el valent i passa per jugador de futbol, a l’Eunuc de Terenci, Quèrea, que s'ha penjat perdudament de Pàmfila,
aconsegueix fer-se passar per eunuc amb l'ajuda del seu astut esclau i entra a
servir a la casa de la noia per a vigilar-la mentre es banya. La cosa acaba en
una violació, que llavors era el que s'estilava.
Encara que en aquest cas la història es complica, quan es descobreix que
Pàmfila, que el noi creia una cortesana més, és realment una ciutadana atenesa
que ha de ser retornada a la seva veritable família. I és que això de
l'intercanvi i descobriment d'identitats és quelcom comú des de l'antiguitat.
Ascendir en l'escala social per mèrits de sang no apareix només en Princesa per sorpresa. Tampoc
l'intercanvi de bessons separats en néixer és un argument de les comèdies
contemporànies com el clàssic Tu a
Londres i jo a Califòrnia, que Disney va refer amb Lindsay Lohan. Plaute
separa els bessons Menecmes en una de les obres més aplaudides pels llatins perquè
després d'una llarga i divertidíssima recerca acabin retrobant-se.
DEUS EX MACHINA
Trobant-se, enamorant-se, perdonant-se ... La qüestió és que hi hagi un
final feliç. A això els estudiosos dels antics l'han anomenat "deus ex
machina". Encara que en origen fes referència a una grua que introduïa una
deïtat provinent fora de l'escenari, l'expressió s'utilitza per a un element
extern que resol l'argument sense seguir la lògica interna, sinó més aviat per
"necessitats pròpies del guió". La quantitat de casualitat justa per
a aconseguir quatre riallades, que l'obra acabi bé i que el públic no es quedi
amb el regust d’un final massa inversemblant.
Que la noia ja ha descobert que el noi s'ha estat fent passar pel que no
era i ara no vol saber res d'ell? Doncs que es trobin en un parc bucòlic
envoltat de flors i aquesta es vegi obligada a perdonar-lo.
Que el miles gloriosus ha atrapat
la quadriga en què fugien l’adulescens
i la cortesana després que fingissin el funeral d'ella? Doncs quan arribin al
poble un vell que caminava buscant els seus fills des de feia anys descobrirà
que el soldat i la cortesana són germans, que porten els anells que els va
posar en néixer. Així no podran casar-se i els dos enamorats viuran feliços i
menjaran anissos. I de passada imito la comèdia dels anells de Menandre, que
això sempre dóna prestigi.
Aquest Menandre que curiosament va ser classificat per Aristòfanes de
Bizanci com un escriptor realista. Tot i això depèn. Existeixen diferents
perspectives per jutjar a Menandre. Perquè sí, es recolza en bases reals, però
entreteixeix una base de ficció i idealitza. És a dir, parteix d'històries més
o menys versemblants, estereotips socials reals, però els porta a extrems per
aconseguir un final feliç. I no ho fa gratuïtament. Busca commoure l'home
interior per modificar sempre cap a una configuració més perfecta amb els
ideals de la "paideia hel·lènica", els valors cívics de la societat
grega. Menandre mostra retrats psicològics, una concepció llavors innovadora
del teatre, però amb un to moralitzant que, com l'ètica aristotèlica, tindria
una aplicació pràctica dins de la seva producció. Per això, encara que l'amor
burgès sigui suposadament un dels temes principals de les seves obres, en el
fons trobem l'exaltació d'institucions com el matrimoni o la família.
I a l’igual que els antics grecs i llatins, fins i tot les comèdies
adolescents actuals tenen objectius didàctics, encara que no sigui “casa't amb
el noi amb el que t'acabes de ficar al llit a la festa de fi de curs.
Perquè cal ser realistes: no coincideixen en el matrimoni. Avui en dia ja
no cal que el pare doni el seu consentiment. Encara que clar, algunes de les
pel·lícules amb finalitat didàctica només arriben al petó (sobretot Disney) i a
les més gamberres no els cal l'acceptació paternal per al consum de l'acte
sexual.
Tampoc en les comèdies adolescents actuals apareixen bufonades o pals, que
llavors estaven circumscrites a determinats passatges referits als esclaus.
Però, al cap i a la fi, no segueix present la violència i les bretolades en la
comèdia actual com a reflex de la societat? Potser comparar-lo amb les escenes
de bulling sigui massa.
El que sí està clar és que unes més aplaudides que altres, tant les
comèdies actuals com les antigues van ser pensades per a públics majoritaris
que les van engolir sense mastegar per molt que els crítics, que en totes les
èpoques han existit, les titllessin de grolleres o simples .
Això sí, l'estela de Menandre, Plaute i Terenci brillarà molt més del que
durarà la fama de Chicas Malas, La Vecina
de al Lado, o la que sembla que s'erigeix com un clàssic, Desmadre a la americana. Menandre va
ser, de molt, l'autor més preuat d’entre els seus contemporanis. Les seves
comèdies no només es copiaven, sinó que s’estudiaven a les escoles i es
comentaven. Durant els segles III i II aC l'obra de Menandre va gaudir d'enorme
fortuna en el món romà. Les seves comèdies es van adaptar en divers grau de
fidelitat a les necessitats de l'escena llatina. Fins al segle V es troben
referències freqüents extretes dels textos de Menandre i sembla que fins al
segle VI es van poder llegir completes algunes de les seves comèdies. D'ell
avui en dia només en conservem íntegre El
misàntrop, però Plaute i Terenci mai van deixar de ser llegits i copiats.
Per això al llarg de la història de la literatura i més concretament de la
història del teatre s'evoquen els models temàtics i narratius dels antics. A la
Tragicomèdia de Calisto i Melibea el
personatge del centurió representa el brau de la comèdia del segle d'Or
castellà, que no és més que la màscara del miles
gloriosus, aquest militar fanfarró orgullós de la seva carrera al qual
Plaute va dedicar una comèdia.
A alguns els poden resultar estrambòtiques totes aquestes associacions.
Altres poden pensar que la repetició dels models teatrals resta valor a les
obres posteriors i que les converteix en meres còpies dels originals grecs i
llatins. No obstant això, les noves comèdies van més enllà de les recreacions
explícites de textos anteriors. Beuen d'elles, sí, però d'una forma original. Són
actualitzacions argumentals. Com afirmen Xavier Pérez i Jordi Balló a La Llavor Immortal: els arguments universals
del cinema (Anagrama, 2000), "el que fa el cinema és evocar els models
narratius anteriors amb una posada en escena que fa que una determinada
història resulti nova, fresca , acabada d'inventar, i suggereixi una manera
contemporània d'entendre una trama ja evocada en algunes de les millors obres
del passat ".
Per això, quan ens aproximem a una obra, ja sigui de teatre culte, ja sigui
una comèdia frívola i superficial que té com a protagonistes a adolescents
nord-americans, al darrere hi trobem els
tòpics de l'edat antiga. Encara que els nostres avantpassats haguessin
d’esperar-se a poder anar a un teatre públic, abarrotat durant la celebració de
les dionisíaques, o en l'ambient dels jocs Apol·linars, i nosaltres puguem
recórrer a qualsevol pel·lícula en un moment d'avorriment o a fer zàping des
del sofà de casa.
Maria Dabén Florit
Membre de Barcino Oriens, Grup de Recreació, Reconstrucció i Divulgació
Històrica Romana
